Cognoscere et pugnare

Els bojos són ells

2007-08-25T11:20:00.000+01:00

Els bojos són els amos d'aquesta caverna mediàtica que intenta posar en estat d'excepció a la societat cada vegada que algú colpeja el poder. Bojos ells, per intentar conduir-nos a tots per la mateixa senda i per fer-nos combregar amb el crit de la condemna. Si no condemnes explícitament o et desfàs en insults cap a tot un moviment vol dir que en formes part, que el terrorisme és la teva manera de fer i que cal combatre't, per la llei o per la força. Cada vegada que ETA colpeja venen les correcuites, no pas per atendre la magnitud dels fets, sinó per competir en nombre de condemnes. No valen discursos ambivalents, no val creure en dos bàndols, la condemna ha de ser breu, explícita i unidireccional. Pensar, o intentar entendre, què mou una acció d'aquest tipus et situa automàticament en l'òrbita dels assenyalats. Van ben errats tots aquests demòcrates si creuen que ETA actua com un temporitzador, que explota cada cert temps. Són estúpids o ens ho volen fer creure.

Pocs mitjans i pocs polítics es desmarquen avui de la tònica general. La majoria d'analistes fan feina de novel·listes i auguren un retorn imminent a l'acarnissada activitat dels anys 80. Les elucubracions són delirants: "que l'activista hagi activat la càrrega amb un marge de menys d'un minut és un mostra evident que ETA recupera les maneres d'Henri Parot i l'organització d'aquell temps". De veritat hi ha gent que cobra per construir palles mentals d'aquest tamany? O és que els experts en lluita armada estan subcontractats a CSI Las Vegas? Tota la resta es dediquen a intuir, predir o fer veure que coneixen l'estratègia que ETA està adoptant en cada moment, generalment la caguen. Busquen explicacions militars a un conflicte que és polític, cap d'ells ha parat a pensar perquè l'atac ha tingut lloc ara, en aquesta fase del conflicte en que s'ha destruït el procés de pau per enveges partidistes i en que s'ha accelerat l'acció judicial contra l'independentisme. Potser d'aquesta manera sabrien millor què motiva l'activitat d'ETA, o és que són tan estúpids de pensar que ataquen per diversió o per maldat congènita? Segurament no ho són, però ningú vol reconèixer els seus errors.

Com a aportació personal, només puc dir que trobo errada la decisió d'ETA en aquest moment. Em desmarco d'aquests mètodes abans que algú m'acusi de radical, terrorista, o qualsevol d'aquestes bajanades que s'acostumen a dir. No combrego amb aquesta acció, però indefectiblement comparteixo els mateixos objectius i, ni molt menys, m'alineo amb aquesta moda de les condemnes que sembla haver-se imposat.

Ells han perdut un esclau

2007-08-16T20:26:00.000+01:00

Una sola veu sonava avui al Fossar de les Moreres, la veu de mils que acomiadàvem un dels imprescindibles. Sota un cel gris i una pluja constant, el cos d'en Xirinacs ha sortit de la catedral i ha avançat entre banderes i el fervor popular. No pensava que seriem tants, però m'he endut una grata sorpresa. Allà hi havia joves i vells, de totes les menes, aguantant amb uns quants paraigües el xàfec que queia. Ens ha marxat un dels millors, el sacerdot més entregat a la causa d'aquest país que ha conegut la història. De fet, ha volgut marxar i ningú sap ben bé perquè. Segons la seva carta de comiat, s'havia afartat ja del tot de la covardia d'aquest poble i els seus líders. Potser no volia viure més o potser no volia viure més veient això, qui sap.

Mossèn Xirinacs ha estat una de les figures exemplars d'aquest país en la lluita per la independència i pels drets socials. Molts no vam veure, però hem conegut més tard, les seves accions de protesta en les darreries del franquisme. Era un home a qui no importava quedar-se sol defensant una causa, tenia més pebrots que ningú. Va formar part de l'Assemblea de Catalunya, igual que tants dels nostres actuals líders, però ell no es va quedar aferrat a una butaca a la mínima que va poder. Va demostrar valentia palplantant-se dia rere dia, en solitari, davant la presó Model reclamant l'amnistia dels presos polítics del franquisme. Durant un breu període, va ocupar un escó del Senat en representació de l'històric BEAN (Bloc d'Esquerres d'Alliberament Nacional) i mai va cessar la seva activitat política per cap motiu del món. A principis d'aquest nou segle, va realitzar un seguit d'accions semblants a les de la transició. Aquest cop va fer-ho a la plaça de Sant Jaume i el motiu era reclamar la independència d'aquest país davant la institució que a tots ens representa.

Molts polítics de dretes i mitjans d'ambdues tendències només han fet al·lusió a la figura de mossèn Xirinacs per recordar que en un discurs al Fossar de les Moreres va declarar-se obertament amic d'ETA i de Batasuna. És trist que la societat, massificada per aquests gran mitjans, només hagi de recordar la figura d'en Xirinacs per una frase d'un discurs d'una de les moltes diades que ha presidit o en què ha participat. El discurs, ni molt menys tenia ETA com a eix central, però recordant els discurs de Gandhi, en Xirinacs va expressar la seva tendència a situar-se, dins de tot conflicte, en favor del bàndol agredit, encara que aquest sigui violent. Xirinacs va fer una profusió innegable de les vies no-violentes d'alliberament, però reconeixia l'Estat espanyol com un dels principals agressors en el conflicte, també a casa nostra.

Per ell i per la seva causa, que també és la nostra, dedico un sentit comiat a aquest lluitador.

Navarra no es ven, Navarra es regala

2007-08-05T20:01:00.000+01:00

Potser ja no calen més mostres ni més exemples de les semblances entre els dos grans partits espanyols. El PSOE, i ara ho hem vist ben clar, actua tal com ho faria el PP i potser amb un agreujant, els socialistes sempre són venuts com els bons de la pel·lícula i per molt que fiquin la pota sempre tindran el Partit Popular per dir que hi ha qui ho faria encara pitjor.

És difícil trobar una manera més barroera i arbitraria de decidir el futur d'un govern que hagués pogut anar molt millor i no ho farà, justificant, per si no fos prou, la cessió del poder a UPN per motius tan evidents i encertats com: "No es donen les condicions per pactar amb Nafarroa-Bai". Xerrameca i més xerrameca, els barons (i femelles) del Partit Socialista, inclòs el president Zapatero, que de 'Bambi' no en té res, han actuat igual que tots els buròcrates espanyols d'ara i sempre. S'ha comentat sovint que el president Azaña preferia, en aquells anys de la República, "una Espanya feixista que una Catalunya independent", i qui diu Catalunya diu País Basc. Els socialistes, d'una forma molt més roïna que els populars, no poden acceptar que una força nacionalista els superi a les urnes i que hagin de dependre d'ells per enfilar-se al poder. A Catalunya, a les Illes i a Galícia no els preocupa, ja que Esquerra, el Bloc i el BNG són forces menors fàcilment domesticables. Na-Bai no és un partit que aporti res nou, és bàsicament una unió transversal d'esquerres i dretes sota la màxima del nacionalisme basc, tots ells molt moderats i de corbata diària. Tot i això, els socialistes espanyols segueixen governant amb mà de ferro contra la pròpia esquerra i els fan figa les cames quan s'enfronten a la dreta espanyolista del PP, una mica com aquells encarregats de les empreses que llepen el cul al patró i putejen sense escrúpols als treballadors.

Aquest PSOE, el mateix que va anular totes les candidatures d'ASB i més de la meitat de les d'ANV a les darreres eleccions municipals, es nega ara a compartir poltrona amb gent de plantejaments basquistes. La premsa, especialment la socialista, esbomba que Na-Bai és un partit de rotunds nacionalistes bascos que no accepta l'status quo de les autonomies, una més de les mentides que s'escampen quan cal. Na-Bai no contempla, en cap punt dels seus estatuts, el projecte d'unió de la Comunitat Autònoma Basca i la Comunitat Foral de Navarra. Punt que sí que inclou, ni més ni menys, que la sagrada Constitució espanyola en la seva disposició transitòria quarta, ironies del destí.

No serà petit el preu a pagar per aquesta marranada del PSOE, han cedit sense immutar-se el poder d'un territori com Navarra a la marca electoral del PP, UPN. Ho han fet com la cosa més normal del món, com si fos de justícia, i han deixat amb el cul a l'aire al seus companys navarresos i a tota la ciutadania que, votant PSN, Na-Bai o IUN, esperançava un futur millor per aquesta històrica terra. Com deia al principi, no calen més mostres del tarannà socialista.

Go on home british soldiers!

2007-07-31T22:24:00.000+01:00

D'aquí una estona, els homes de jaqueta verda i metralleta que s'han estat passejant pel nord d'Irlanda durant trenta-vuit anys faran les maletes i tornaran cap a casa. Així culmina la operació militar més llarga i més fosca que el Regne Unit ha desplegat contra els seus enemics. Més de trenta mil soldats britànics van ser enviats pel govern de Londres al nord d'Irlanda per recolzar la RUC (Royal Ulster Constabulary), o el que és el mateix, la policia que durant anys ha tancat files entorn els protestants. Quedaran en la memòria aquelles imatges de soldats coberts fins els ulls passejant-se armats pels carrers de Belfast o de Derry, convertint el 'sis comtats' en un territori ocupat militarment com Palestina o l'Iraq.

La població irlandesa va rebre amb esperança les tropes britàniques, pensant que podrien frenar l'onada d'atacs unionistes que s'estaven produint dia sí i dia també. Però no va ser ben bé així. Els irlandesos van pecar d'ingenus, com tants cops ho hem fet els catalans amb els francesos, creient que ens traurien les castanyes del foc. L'operació Banner (com es va anomenar l'enviament de tropes) va resultar ser un descarat suport a les accions paramilitars dels unionistes contra els catòlics irlandesos. Un dels punts culminants d'aquesta onada de repressió vingué amb el diumenge sagnant: una manifestació en pro de la presumpció d'innocència on els soldats britànics van obrir foc indiscriminat contra les masses, amb els resultat de 13 morts i 30 ferits. No va ser fins aquest moment que l'IRA va començar a engruixir les seves files i va encetar una campanya d'atacs contra les forces d'ocupació. El conflicte va estar servit i les accions de l'IRA sempre vingueren seguides de rèpliques unionistes i campanyes de detencions massives per part de l'exèrcit en suport als seus protegits.

La violència ha estat, durant dècades, l'única imatge que ens ha arribat dels 'sis comtats'. No semblava que això pogués tenir aturador fins que l'IRA va decidir posar fi a l'espiral de sang en què s'havia transformat la convivència al nord d'Irlanda. L'organització decidia, el 2005, declarar un alto-el-foc i desfer-se dels seus arsenals, tot declinant-se exclusivament per la via política a través del Sinn Féin. Els altres van preferir quedar-s'hi un temps més, ja no estaven en risc d'atacs, però els semblava que el que marxés última marxaria triomfant i les patrulles militars han seguit al carrer fins a dia d'avui.

La noticia s'ha d'interpretar com un fet molt positiu, el nord d'Irlanda segueix ocupat, però l'amenaça de les metralletes ja no passeja pels carrers. Els republicans irlandesos no han tardat en celebrar la fita i, alhora, condemnar les accions de l'exèrcit britànic en sòl irlandès d'ençà el 1969. Per la seva banda, els unionistes del DUP no s'han estat de lloar les accions del joves militars durant aquestes quatre dècades. La cara de l'unionisme - 'lleialisme' en diuen ells - ha estat sempre la mateixa i per moltes màscares que s'han posat, l'autèntic rostre sempre ha acabat veient la llum.

Sentmenat prepara una emboscada

2007-07-29T20:24:00.000+01:00

Una iniciativa del tot lloable. Un projecte en vies de materialitzar-se que ha despertat tot el meu entusiasme i la meva voluntat. Em va sorprendre conèixer aquesta decisió que han pres altres sentmenatencs, que com jo, els emprenya trobar restes d'immundícia humana per tots els boscos. Potser em va sorprendre perquè em sentia una mica desenganyat de la capacitat d'aquest poble per teixir consciència social. Sempre he observat amb enveja els pobles que llueixen el seu teixit associacionista i la seva identitat col·lectiva. Des que sóc en aquest món, i en aquest poble, sempre m'he topat de morros amb el passotisme ciutadà, però mica en mica veig com rebroten vells empelts que, de ben segur, ja existien en el passat. M'agrada veure com la nostra petita col·lectivitat humana, Sentmenat, s'entén i uneix esforços per tirar endavant projectes comuns. I quin projecte comú més encertat que una batuda higiènica pels boscos que alguns de nosaltres han emmerdat sense cap escrúpol? Pels que voltem quasi diàriament per les enormes masses boscoses del nostre terme és una iniciativa collonuda, la de poder combinar una passejada natural amb una activitat de justícia com és la neteja, que de forma individual seria impossible tirar endavant.

Només espero que el projecte prosperi com és degut, que l'afluència sigui massiva i que el poble faci una mica d'allò que se'n diu 'fer pinya'. El més important serà vetllar perquè les àrees netejades es conservin tal i com les deixarem, i l'única manera és ferint una mica les consciències dels que els importa tres faves l'estat dels seus propis boscos.

Dono l'enhorabona als impulsors d'aquesta campanya per haver sabut reunir esforços, una cosa que a vegades sembla fàcil i no ho és gens, i haver-ho sabut transmetre a la gent del poble.

*Qui se'n vulgui informar més: www.sentmenat.com/boscosnets

(*) La foto és feta al camí entre Can Padró i la Font del Gurri, un camí de poc trànsit que encara no l'utilitzen d'abocador.

Torturant el Tour

2007-07-26T17:39:00.000+01:00

Per molt que ho vulguin ja no és el mateix. Aquest Tour ha quedat brut per sempre, com l'anterior i tant altres. Han calgut dues setmanes d'etapes per fer-nos caure del cavall, dues setmanes d'esperances i de pensar que aquest era el bo, que aquest seria el Tour net que tots volíem. Dos grans gerros d'aigua freda pels que estàvem immersos en l'emoció d'aquesta volta: Vinokurov i Rasmussen.

A l'etapa d'avui, s'ha fet palès el mal que dos grans figures han fet al seu propi esport. Als comentaristes de TVE semblava que els hi faltava discurs. Ells eren els que més havien vibrat amb les excitants etapes als Alps i als Pirineus, Carlos de Andrés havia deixat anar repetidament que el ciclisme tornava a brillar i que grans figures es tornaven a alçar sobre els cims francesos, i amb ell, molts també ho havíem cregut. Avui, el mateix Carlos de Andrés semblava decebut a cada paraula que deia i no ha pogut amagar la seva indignació pel comportament del corredor danès.

Les mateixes etapes, les mateixes escapades, els mateixos esprints que ens feien aixecar el cul del sofà ara fa uns dies, esdevenen fosques i terribles quan n'apareixen les imatges al telenotícies degut a l'aparició de qualsevol escàndol. Aquell Vinokurov que ens va robar el cor amb la seva escapada al Peyresourde i la seva imponent entrada a la meta, es converteix de la nit al dia en un farsant, que ha mostrat a tots la seva ambició sense límits, fins i tot destruint el prestigi de la gran prova i de tot un esport. I què passa amb Rasmussen? A sant de què tanta mentida? El danès ha actuat, també, de la mateixa manera. Quina és aquesta manera d'estimar un esport? Sembla que alguns ciclistes no s'adonen que ells són els referents, que en ells confien els milers i milers de ciclistes i aficionats que hi ha pel món, i que si segueixen amb aquesta dinàmica destruiran el ciclisme com a esport professional. El Tour de França és un aparador internacional, és l'única prova del món seguida des dels cinc continents, la que manté viu el ciclisme. Si el dopatge segueix embrutant-la any rere any, els patrocinis milionaris de què disposa començaran a desaparèixer i el ciclisme correrà el risc de retrocedir fins a convertir-se en un esport amateur.

No desconfio dels ciclistes, ni ho faré mai, només d'alguns. No m'agrada estendre la sospita sobre tots els corredors, odio el tòpic: "Per pujar tot allò s'han de fotre alguna cosa". Em nego a creure-ho. El cos humà pot aguantar-ho sobradament, però no només calen entrenaments, cal sobretot honradesa i voluntat. L'ambició no ha de sobrepassar els límits de l'esportivitat, si fos així ja podrien començar a sabotejar les dietes dels seus rivals. Posaria les dues mans al foc, si calgués, per tots els ciclistes honrats que hi ha al 'pelotón', tots els que es veuen afectats per aquests odiosos comportaments i per la bilis que desprenen alguns periodistes. Confio en ells i confio en aquest esport, i s'ha acabat la tonteria.

FIB: estúpidament moderns

2007-07-23T19:34:00.000+01:00

Altre adjectiu no mereixen els organitzadors del festival més 'chic' del sud d'Europa després de les declaracions del seu director, José Luis Morán, al diari AVUI. Sembla una qüestió que hàgim de repetir dia sí i dia també, però les ganivetades que un estúpid ignorant com aquest deixa anar amb aquesta alegria ens haurien de remoure una mica els budells. El quid de la qüestió és a la darrera pregunta, on el jove director assegura que no pensa incloure música en català a la cartellera del FIB perquè passa de nacionalismes, l'hauríem feta grossa! Només em queda posar-me les mans al cap davant d'una bestiesa com aquesta.

Tot seguit assegura que ell creu en la gent que mostra la seva cultura d'una forma més massiva, un idiota més dels que pensen que a Catalunya només sabem ballar sardanes. Què collons ve a predicar aquest? Massiva, massiva... encara no s'ha adonat que la majoria del seu públic és anglosaxó i l'hi rebufa la música en castellà? La cultura espanyola és massiva a Europa? Quin poc enteniment. Resultarà que fer música en anglès o en castellà és modern i comercial, però practicar el mateix estil en català resulta de provincià nacionalista de faixa i espardenya.

No acaba tot aquí, existeix una corrent espanyola de modernitat de pa sucat amb oli que sembla no tenir cap escrúpol en anorrear el producte musical fet en llengua 'no habitual'. Qui més potencia la politització de la llengua i de la música no som precisament nosaltres. Des d'Espanya s'ha utilitzat sempre la marginació de les tres llengües no castellanes de l'Estat com una arma de xoc de forma política. Ara, en els temps moderns, l'estratègia s'aplica des de l'àmbit comercial. Als mitjans musicals espanyols es tracta les cultures catalana, gallega i basca com un vell reducte de folklorisme en vies d'extinció. Els 'fibers' són víctimes i botxins d'aquesta mateixa trampa, allò més 'cool' és anglès, sinó, és espanyol. Els catalans som uns pobres arreplegats que no en sabem de ser moderns i ells no tindran cap vergonya en dir-nos-ho clarament.

Un temps enrere em feia certa gràcia això d'anar al FIB, però crec que parlant aquesta llengua que parlo no resulto prou massiu com per conviure amb espanyols o anglesos. FIB, te'n pots anar a fer punyetes...