Per molt que ho vulguin ja no és el mateix. Aquest Tour ha quedat brut per sempre, com l'anterior i tant altres. Han calgut dues setmanes d'etapes per fer-nos caure del cavall, dues setmanes d'esperances i de pensar que aquest era el bo, que aquest seria el Tour net que tots volíem. Dos grans gerros d'aigua freda pels que estàvem immersos en l'emoció d'aquesta volta: Vinokurov i Rasmussen.
A l'etapa d'avui, s'ha fet palès el mal que dos grans figures han fet al seu propi esport. Als comentaristes de TVE semblava que els hi faltava discurs. Ells eren els que més havien vibrat amb les excitants etapes als Alps i als Pirineus, Carlos de Andrés havia deixat anar repetidament que el ciclisme tornava a brillar i que grans figures es tornaven a alçar sobre els cims francesos, i amb ell, molts també ho havíem cregut. Avui, el mateix Carlos de Andrés semblava decebut a cada paraula que deia i no ha pogut amagar la seva indignació pel comportament del corredor danès.
Les mateixes etapes, les mateixes escapades, els mateixos esprints que ens feien aixecar el cul del sofà ara fa uns dies, esdevenen fosques i terribles quan n'apareixen les imatges al telenotícies degut a l'aparició de qualsevol escàndol. Aquell Vinokurov que ens va robar el cor amb la seva escapada al Peyresourde i la seva imponent entrada a la meta, es converteix de la nit al dia en un farsant, que ha mostrat a tots la seva ambició sense límits, fins i tot destruint el prestigi de la gran prova i de tot un esport. I què passa amb Rasmussen? A sant de què tanta mentida? El danès ha actuat, també, de la mateixa manera. Quina és aquesta manera d'estimar un esport? Sembla que alguns ciclistes no s'adonen que ells són els referents, que en ells confien els milers i milers de ciclistes i aficionats que hi ha pel món, i que si segueixen amb aquesta dinàmica destruiran el ciclisme com a esport professional. El Tour de França és un aparador internacional, és l'única prova del món seguida des dels cinc continents, la que manté viu el ciclisme. Si el dopatge segueix embrutant-la any rere any, els patrocinis milionaris de què disposa començaran a desaparèixer i el ciclisme correrà el risc de retrocedir fins a convertir-se en un esport amateur.
No desconfio dels ciclistes, ni ho faré mai, només d'alguns. No m'agrada estendre la sospita sobre tots els corredors, odio el tòpic: "Per pujar tot allò s'han de fotre alguna cosa". Em nego a creure-ho. El cos humà pot aguantar-ho sobradament, però no només calen entrenaments, cal sobretot honradesa i voluntat. L'ambició no ha de sobrepassar els límits de l'esportivitat, si fos així ja podrien començar a sabotejar les dietes dels seus rivals. Posaria les dues mans al foc, si calgués, per tots els ciclistes honrats que hi ha al 'pelotón', tots els que es veuen afectats per aquests odiosos comportaments i per la bilis que desprenen alguns periodistes. Confio en ells i confio en aquest esport, i s'ha acabat la tonteria.
A l'etapa d'avui, s'ha fet palès el mal que dos grans figures han fet al seu propi esport. Als comentaristes de TVE semblava que els hi faltava discurs. Ells eren els que més havien vibrat amb les excitants etapes als Alps i als Pirineus, Carlos de Andrés havia deixat anar repetidament que el ciclisme tornava a brillar i que grans figures es tornaven a alçar sobre els cims francesos, i amb ell, molts també ho havíem cregut. Avui, el mateix Carlos de Andrés semblava decebut a cada paraula que deia i no ha pogut amagar la seva indignació pel comportament del corredor danès.
Les mateixes etapes, les mateixes escapades, els mateixos esprints que ens feien aixecar el cul del sofà ara fa uns dies, esdevenen fosques i terribles quan n'apareixen les imatges al telenotícies degut a l'aparició de qualsevol escàndol. Aquell Vinokurov que ens va robar el cor amb la seva escapada al Peyresourde i la seva imponent entrada a la meta, es converteix de la nit al dia en un farsant, que ha mostrat a tots la seva ambició sense límits, fins i tot destruint el prestigi de la gran prova i de tot un esport. I què passa amb Rasmussen? A sant de què tanta mentida? El danès ha actuat, també, de la mateixa manera. Quina és aquesta manera d'estimar un esport? Sembla que alguns ciclistes no s'adonen que ells són els referents, que en ells confien els milers i milers de ciclistes i aficionats que hi ha pel món, i que si segueixen amb aquesta dinàmica destruiran el ciclisme com a esport professional. El Tour de França és un aparador internacional, és l'única prova del món seguida des dels cinc continents, la que manté viu el ciclisme. Si el dopatge segueix embrutant-la any rere any, els patrocinis milionaris de què disposa començaran a desaparèixer i el ciclisme correrà el risc de retrocedir fins a convertir-se en un esport amateur.
No desconfio dels ciclistes, ni ho faré mai, només d'alguns. No m'agrada estendre la sospita sobre tots els corredors, odio el tòpic: "Per pujar tot allò s'han de fotre alguna cosa". Em nego a creure-ho. El cos humà pot aguantar-ho sobradament, però no només calen entrenaments, cal sobretot honradesa i voluntat. L'ambició no ha de sobrepassar els límits de l'esportivitat, si fos així ja podrien començar a sabotejar les dietes dels seus rivals. Posaria les dues mans al foc, si calgués, per tots els ciclistes honrats que hi ha al 'pelotón', tots els que es veuen afectats per aquests odiosos comportaments i per la bilis que desprenen alguns periodistes. Confio en ells i confio en aquest esport, i s'ha acabat la tonteria.
0 reaccions:
Publica un comentari