D'aquí una estona, els homes de jaqueta verda i metralleta que s'han estat passejant pel nord d'Irlanda durant trenta-vuit anys faran les maletes i tornaran cap a casa. Així culmina la operació militar més llarga i més fosca que el Regne Unit ha desplegat contra els seus enemics. Més de trenta mil soldats britànics van ser enviats pel govern de Londres al nord d'Irlanda per recolzar la RUC (Royal Ulster Constabulary), o el que és el mateix, la policia que durant anys ha tancat files entorn els protestants. Quedaran en la memòria aquelles imatges de soldats coberts fins els ulls passejant-se armats pels carrers de Belfast o de Derry, convertint el 'sis comtats' en un territori ocupat militarment com Palestina o l'Iraq.
La població irlandesa va rebre amb esperança les tropes britàniques, pensant que podrien frenar l'onada d'atacs unionistes que s'estaven produint dia sí i dia també. Però no va ser ben bé així. Els irlandesos van pecar d'ingenus, com tants cops ho hem fet els catalans amb els francesos, creient que ens traurien les castanyes del foc. L'operació Banner (com es va anomenar l'enviament de tropes) va resultar ser un descarat suport a les accions paramilitars dels unionistes contra els catòlics irlandesos. Un dels punts culminants d'aquesta onada de repressió vingué amb el diumenge sagnant: una manifestació en pro de la presumpció d'innocència on els soldats britànics van obrir foc indiscriminat contra les masses, amb els resultat de 13 morts i 30 ferits. No va ser fins aquest moment que l'IRA va començar a engruixir les seves files i va encetar una campanya d'atacs contra les forces d'ocupació. El conflicte va estar servit i les accions de l'IRA sempre vingueren seguides de rèpliques unionistes i campanyes de detencions massives per part de l'exèrcit en suport als seus protegits.
La violència ha estat, durant dècades, l'única imatge que ens ha arribat dels 'sis comtats'. No semblava que això pogués tenir aturador fins que l'IRA va decidir posar fi a l'espiral de sang en què s'havia transformat la convivència al nord d'Irlanda. L'organització decidia, el 2005, declarar un alto-el-foc i desfer-se dels seus arsenals, tot declinant-se exclusivament per la via política a través del Sinn Féin. Els altres van preferir quedar-s'hi un temps més, ja no estaven en risc d'atacs, però els semblava que el que marxés última marxaria triomfant i les patrulles militars han seguit al carrer fins a dia d'avui.
La noticia s'ha d'interpretar com un fet molt positiu, el nord d'Irlanda segueix ocupat, però l'amenaça de les metralletes ja no passeja pels carrers. Els republicans irlandesos no han tardat en celebrar la fita i, alhora, condemnar les accions de l'exèrcit britànic en sòl irlandès d'ençà el 1969. Per la seva banda, els unionistes del DUP no s'han estat de lloar les accions del joves militars durant aquestes quatre dècades. La cara de l'unionisme - 'lleialisme' en diuen ells - ha estat sempre la mateixa i per moltes màscares que s'han posat, l'autèntic rostre sempre ha acabat veient la llum.
La població irlandesa va rebre amb esperança les tropes britàniques, pensant que podrien frenar l'onada d'atacs unionistes que s'estaven produint dia sí i dia també. Però no va ser ben bé així. Els irlandesos van pecar d'ingenus, com tants cops ho hem fet els catalans amb els francesos, creient que ens traurien les castanyes del foc. L'operació Banner (com es va anomenar l'enviament de tropes) va resultar ser un descarat suport a les accions paramilitars dels unionistes contra els catòlics irlandesos. Un dels punts culminants d'aquesta onada de repressió vingué amb el diumenge sagnant: una manifestació en pro de la presumpció d'innocència on els soldats britànics van obrir foc indiscriminat contra les masses, amb els resultat de 13 morts i 30 ferits. No va ser fins aquest moment que l'IRA va començar a engruixir les seves files i va encetar una campanya d'atacs contra les forces d'ocupació. El conflicte va estar servit i les accions de l'IRA sempre vingueren seguides de rèpliques unionistes i campanyes de detencions massives per part de l'exèrcit en suport als seus protegits.
La violència ha estat, durant dècades, l'única imatge que ens ha arribat dels 'sis comtats'. No semblava que això pogués tenir aturador fins que l'IRA va decidir posar fi a l'espiral de sang en què s'havia transformat la convivència al nord d'Irlanda. L'organització decidia, el 2005, declarar un alto-el-foc i desfer-se dels seus arsenals, tot declinant-se exclusivament per la via política a través del Sinn Féin. Els altres van preferir quedar-s'hi un temps més, ja no estaven en risc d'atacs, però els semblava que el que marxés última marxaria triomfant i les patrulles militars han seguit al carrer fins a dia d'avui.
La noticia s'ha d'interpretar com un fet molt positiu, el nord d'Irlanda segueix ocupat, però l'amenaça de les metralletes ja no passeja pels carrers. Els republicans irlandesos no han tardat en celebrar la fita i, alhora, condemnar les accions de l'exèrcit britànic en sòl irlandès d'ençà el 1969. Per la seva banda, els unionistes del DUP no s'han estat de lloar les accions del joves militars durant aquestes quatre dècades. La cara de l'unionisme - 'lleialisme' en diuen ells - ha estat sempre la mateixa i per moltes màscares que s'han posat, l'autèntic rostre sempre ha acabat veient la llum.
2 reaccions:
Holas! Me he leido tu bloq enterito. Me ha gustado mucho muy a tu estilo, pero mas accesible que otros textos tuyos. Ire entrando porque sino me acostumbro ahora a leerte el dia que seas famoso no lo hare y nunca podria perdonarmelo :P
En relación a tu entrada sobre el Tour, piensa que si no hubieran habido casos de dopaje no habria ganado el madrileño ese... y que hubieramos hecho sin ver a Esperanza Aguirre embutida en ese mayot amarillo? xD
El otro dia remirando fotos encontre una imagen de la peli de los Edukadores... he hecho una pequeña entrada, una que va riendose mas del pasado.
Muchos besos y que disfrutes las vacaciones!!!
P.D. Por cierto odio tenr que registrarme para ponerte un comentario!
Publica un comentari